dilluns, 10 de desembre del 2012

Migracions estacionlas II


Deepa. En Deepa va tornar ahir del seu poble del Terai, vora Chitwan i dema marxa a Dubai, on treballa. La seva dona i la seva filla s'han quedat al poble despres de l'operacio de cor de la petita. Ha de tornar d'aqui un mes, m'explica per telefon, fins aleshores a 6 hores d'autobus de l'hospital!

En Deepa treballava venent bitllets d'autobusos vora la New Bus Parade, en una de les botiguetes de l'encreuament Kalanki. Pero des de fa tres anys treballa a Dubai en una empresa de reposteria barata que exporta a Europa i China. La marca es "Lulu" (no se si es la LU) i fa el control de qualitat treient d'un cinta els paquets defectusos i empaquetant. Guanya molt diners que envia a la seva reduida familia i quan ve ha de portar regals per tothom, diu. Mai m'ha deixat pagar un cafe o apat dels que hem fet junts. Es un nou ric i ho demostra. Te diners. Sempre va net i pentinat amb gomina. Es un home de be! Tot un gentelman! "No com tu!" Em diu rient (ja es el segon nepali que m'ho diu...) 

"T'agrada treballar a Dubai?" Realment no li agrada perque passa temps lluny de la seva familia, pero li permet guanyar molts diners i mantenir els seus pares, la seva dona i la seva filla filla. Quanfaci un bon estalvi vol trencar el porquet i mirar de montar-se un negoci propi al Nepal, poder traslladant-se a Chitwan amb tota la familia o a Katmandu. Pero encara li queda, explica, doncs ara esta guanyany molt i si deixa la feina a la familia no li agradaria. Vesteix robes aparentment cares, sempre va amb olleres fosques i porta una imitacio xinesa d'Ipod. Fuma sense marar, no mastega tabac! Aixo es de pobres.  

Te tres setmanes de vacances cada any i se les reparteix com pot. Aquest any, amb l'operacio, les ha esgotat totes de cop.  Aixi que vol dir un any sense veure la familia... Em convida centenars de vegades a Dubai en el meu viatge de retorn! La veritat es que Dubai m'atrau tant com visitar Badia del Valles (amb perdo als dignes habitants d'aquesta poblacio), pero qui sap! 







Migracions estacionals.

Anuwar. Avui l'Anuwar ha marxat cap al nord de la India a veure la seva familia. A Thamel es respira un ambient molt mes tranquil que els darrers mesos. Jo l'agraeixo, pero l'Anuwar no, clar. Menys turistes significa menys vendes i menys ingressos, aixi que aprofita la temporada baixa per visitar la seva dona i els seus fills i filles.

L'Anuwar no va anar mai a escola i no sap llegir ni l'alfabet occidental ni l'alfabet hindu. Els numeros si que els coneix, doncs la rupia es la rupia, i llegeix ambdues escriptures numeriques. La pela es la pela, aqui i a Roma i la necessitat fa viva la gent. Amb numeros, comptes, bittles i comptabilitats no l'atrapo! 

No te mobil i a casa seva no tenen telefon. Encara menys internet. Aixo vol dir que no avisa de que baixa, que la seva familia no sap d'ell i que no te noticies de la seva familia des de fa 8 mesos. La de coses que poden passar en 8 mesos en una familia tant nombrosa! li deia jo. Ell m'assentia i hem deia que de tant en tant es troba algun vei del poble o pobles propers que pugena fer negoci a Katmandu i li confirmen que estan totes be a casa seva. Pero no passa sovint i es resigna a confiar en els seus (multiples) deus i deeses, que escoltin les seves pregraries i vetllin per la familia.

De la mateixa manera jo no sabre res de l'Anuwar, de la mateixa manera no el podre anar a trobar, pero de la mateixa manera confiem cadascu en les nostres creences de que, tard o d'hora tornarem a compartir un te al carrero o un dal bhat a ca seu. O qui sap si ens creuarem a l'India o si mai trobo el paper on vaig apuntar el nom del seu poble i el vaig a veure.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Sort i emprenedoria a la jungla economica.

Ram Sharan Tamang. En Ram es un somniador amb sort, es emprenedor i la vida li somriu i li agrada compartir la felictat que sent. Constantment pregunta si estas felic (Kusi?) i sempre somriu.

Te 25 anys, la seva dona en te 22 i te una filla de 5 anys i un fill de 2 mesos. Regenta una Ghest House (casa de convidats/des) al terrenys dels seus pares, fa de guia ocasional i de vegades substitueix el seu pare com a conductor del bus escolar. A casa viuen els seus avis per part paterna, el seu pare i la seva mare, la seva dona i els seus dos fills.

En Ram va deixar l'escola als 15 anys i el seu mutilat angles en pateix les consequencies. Abans de casar-se va intentar migrar a Iraq  a treballar en a la seguretat privada. Va ser un intent frustrat en el que va perdre molts diners i va tornar a casa amb la cua entre les cames.

El seu cognom indica que es Tamang, una etnia "alta". La seva familia es adinerada perque el seu pare va comprar unautobus i es el conductor de l'autobus de l'escola del poble. Recull les criatures de la vall per portar-les a Dulikhel. Aixo es unbon sou i fixe, que al Nepal ja es molt.

El seu pare li va donar permis per construir l'allotjament on vaig dormir i amb els diners de guia i de substituir al seu pare a l'autobus va comprar els primers material i va posar-se a construir sense contractar a ningu, amb les seves mans i les dels seus amics i familiars. Ja la te gairebe acabada. Quan aconsegueixi estalviar 1000000 de rupies vol construir a la teulada una habtacio de vidrera per gaudir de les vistes de l'Himalaia (sortida i posta de sol) sense patir el fred de l'hivern. I si li va molt be el negoci -que assegura que si- ampliara la construccio per fer un resort. 

Tot li deu a la familia, doncs molt altres joves no tenen la sort d'un terrent o de la capacitat de conseguir calers en l'estructura familiar. La familia d'en Ram es molt tradicional, ho vaig veure sopant amb ells. Primer vam sopar els homes i l'avia. La dona d'en Ram havia cuinat el delicios dal bhat i ens servia. Al pis de dalt el fill petit (2 mesos) plorava, segurament de gana, pero ningu feia gaire cas. Quan els homes vam dir que ja en teniem prou, que no oliem repetir, la jove es va aixecar i va anar al pis de dalt (a a limentar el nado, espero i suposo) i va apareixer la germana petita d'en ram a servir les dones, excepte a la muller, que alimentava el nado.Quan tothom havia acabat (inclos el nado) va sopar ella. Si no queda sopar, no sopa. Sabent-ho mai repeteixo a casa de nepalis!

Tot i que des del nostre etnocentrisme costa d'entendre, la familia esta contenta. En especial la dona d'en ram, perque el seu home es capac de fer la seva funcio, portar diners a casa. Ella ja fara la resta: casa, fills... xoca pero es l'ordre de les coses, establert i intocable al Nepal. N'he parlat moltes vegades amb en Toni i altres amics, tot te un limit, pero no podem venir aqui a canviar la seva manera de fer.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Els nens del carrer.

Ram i Lamsir. No volia posar aquesta historia la primera, pero es la que ja tinc escrita. En vindran d'optimistes i maques tambe. Hi ha de tot al Nepal, per tant el tastet que us faig sera un ventall de dolces, amargues, salades i fins i tot insipdes histories.

La historia d'avui es tan facil d'explicar com dificil d'entendre i es tan senzilla com dolorosa. Us presento en Ram (primer planol) i en Lamsir. Es com se m'han presentat ells. Diuen que tenen 12 anys i viuen a Thamel, al carrer. 

Molts matins els trobo dormint amuntegats amb altres criatures per donar-se calor i fer fora el fred que porta la foscor a les nits. A mesura que es lleva el dia es lleven ells tambe. Es poden trobar a qualsevol hora del dia movent-se pels carrers com peix a l'aigua. Son part del carrer. Juguen entre els cotxes i les motos, es fiquen amb el conductors dels rickshaw, dormitegen per les cantonades, emprenyen o fan gracies als turistes,  pidolen i -de ben segur- que fan altres coses que em passen desapercebudes per la seva intimitat, foscor i clandestinitat. 

Sovint -per no arrisca amb un sempre- porten una bossa de disolvent a les mans o a la butxaca i es continuu veure com desfiguren la cara quan es treuen la bossa dels morros. No es deixen ajudar, no volen res de ningu que no sigui  una estona de conversa o una limosna per poder continuar amb la seva rutina: dissolvent, tabac, alcohol o buscar quatre engrunes per mantenir viu els castigats cossos i continuar buscant vici. 

En Ram portava avui un tall a l'avantbrac molt gran (crec que es veu una mica a la foto). Se li veia clarament un muscul i tenia molta sang. Li he dit d'anar a un lavabo d;un bar a netejar-lo o al doctor a curar-lo. "Nooooooo!" cridava emprenyat. I continuava jugant amb en Lamsir amb unes bicis de turistes lligades davant d'una cara cafeteria (Garden of Dreams). Els riures s'alternaven amb el dissolvent que els deixava absent durant segons.

Si es fosc i dubtos el seu futur, el seu passat esta tallat amb el mateix patro: no el tenen, no el diuen, l'han esborrat. Ni passat, ni futur, ni pare, ni mare, ni escola. No responen per res ni ningu. Son dos dels nens del carrer de Katmandu que consumeixen els dies i es deixen consumir pel disolvent. Son les victimes condemnades a la miseria i el rebuig, culpables d'haver nascut en el bressol de la familia equivocada. 

dijous, 29 de novembre del 2012

Jo, aspirant.

Juanma Rojas Arcos. Crec que si he d'explicar la vida dels demes, allo mes just es que expliqui primer la meva, amb l'avantatge de que destapare la part que vull de mi. I intentant observar-me des de la distancia per tal de trobar la manera de descriure'm m'adono que soc un aspirant. Soc el millor fill dels meus pares perque soc l'unic fill (la Irene es filla) i soc el millor germa de ma germana perque soc l'unic germa que te. A la resta de coses aspiro.

Quan corria era un aspirant a campio. He vingut al Nepal i he fet una de les rutes mes turistiques de l'Himalaia, soc un aspirant a vertader himalaista. Aspiro a la felicitat, aspiro a ser una gran persona. Aspiro a ser el millor amic i la millor parella. Quan jugo amb els mots aspiro a ser un gran escriptor i aspiro a un gran projecte.  

Sempre aspirant. Pero d'aixo no m'avergonyeixo ni sento frustracio. Aquesta normalitat en la que em moc es un cami i he apres a gaudir del cami tot i que mai arribi a port. He apres a deixar-me gronxar per les onades de l'ocea de la vida ensortint-me de cada tempesta i mala mar. Aspiro a ser el millor pirata i soc -probablement- un mariner d'aigua dolca. Pero continuo felic, viu i amb empenta per continuar aspirant.